Del català que ara es parla a la implantació del català normatiu al País Valencià

Resum

En el segle XIX es planteja la realització d’una normativa de la llengua catalana després de tres segles de desmemòria progressiva de la norma lingüística. Però el procés de normativització es concreta en dues línies divergents, l’acadèmica o literària i la del català que ara es parla. Paradoxalment, aquesta última és la que acabarà imposant-se gràcies a les propostes d’un gramàtic únic, Pompeu Fabra, que, des de la redacció d’una revista barcelonina que propugnava inicialment que cada regió catalanoparlant seguira el seu camí, L’Avenç, aconsegueix confegir una norma adaptable a totes les regions. En aquesta línia, s’entenen les seues reiterades visites als pròcers valencianistes a fi que acceptaren una normativa unitària, objectiu que podem considerar reeixit amb la signatura de les conegudes Normes de Castelló (1932).