Descripció i prescripció en la Gramàtica catalana de Fabra (1918) i en la Gramàtica de la Llengua Catalana de l’IEC (2016)

Resum

L’aparició de la Gramàtica de la Llengua Catalana (2016), de l’Institut d’Estudis Catalans, ha fet sorgir un debat sobre els límits de la descripció i la prescripció gramaticals. En el fons, es tracta de decidir si la competència dels parlants ha de ser dirigida externament o si, per contra, ha de constituir la base natural de la prescripció. Aquest article aprofita la proposta de Myhill (2004) sobre els factors subjacents de la normativa —autoritat instituïda, respecte pels texts antics, i prestigi d’un grup social— per a analitzar la pràctica prescriptiva en la Gramàtica catalana de Fabra (1918) i en la gramàtica normativa vigent de l’Institut d’Estudis Catalans. La voluntat fabriana de basar la normativa gramatical en la competència dels parlants més que no en els texts antics, només usats secundàriament, xoca amb una certa fossilització de la concepció normativa d’alguns crítics de la Gramàtica de la Llengua Catalana (2016), més proclius a un model gramatical d’autoritat prescriptiva explícita. Els arguments a favor d’aquesta darrera posició es basen en una percepció de decliu de la competència dels parlants, que es pot arribar a negar a les generacions més joves. S’il·lustren casos clars d’orientació descriptiva en la Gramàtica catalana de 1918, no només com a constatació de com és el català, sinó també d’aspectes sense consens clar entre els parlants —ús de en i al davant infinitiu— a l’espera de la determinació social d’una preferència. També s’analitzen la tècnica prescriptiva de la Gramàtica de la llengua catalana, amb determinació de quatre fórmules prescriptives, una de les quals («s’evita», i no pas «cal evitar») pot analitzar-se com a reconeixement de la capacitat del parlant per navegar entre els nivells de formalitat a què té accés.