La fractura de l’ego poètic en els versos de Joan Salvat-Papasseit i Vicent Andrés Estellés

Resum

Joan Salvat-Papasseit i Vicent Andrés Estellés van ser dos escriptors polititzats i compromesos. És per això que aquest article pretén centrar-se en la naturalesa de l’ego poètic i com aquest s’ha modelat en els dos autors, especialment pel que fa a la seva funció com a element clau per a la comunicació del missatge ideològic. La toxicitat del sistema capitalista pel que fa a la salut mental, tal com han dilucidat innombrables teòrics des d’André Breton fins a Mark Fisher, servirà de marc per a l’avaluació de les identitats creatives dels dos poetes. Lluny de ser una evocació directa, s’argumenta que el protagonista de Salvat és una figura complexa i contradictòria la multiplicitat de la qual suggereix un trastorn de la identitat dissociativa. En el cas d’Estellés el diagnòstic és més greu, oferint clars indicis d’esquizofrènia. Tanmateix, es farà referència a autoritats des d’Otto Rank fins a Gilles Deleuze i Felix Guattari per il·lustrar els resultats creatius generats per aquesta psicopatologia.