Ecopoètica i imaginació política a Si una emergència, de Mireia Calafell

Resum

Aquest article proposa una lectura crítica de Si una emergència (Premi Carles Riba 2023), de Mireia Calafell, en el marc de l’ecopoètica. L’estudi parteix de la idea que el llibre articula una poètica de la vulnerabilitat i de la interdependència, en què el col·lapse i la regeneració són parts d’un mateix moviment. A partir de referents teòrics ecofeministes com Yayo Herrero i Anna Tsing, s’examina com Calafell desplaça la noció moderna del subjecte autònom per eixamplar la veu, conscient de la seva condició relacional. La primera part del recull es configura com un paisatge del col·lapse ecològic i emocional, on la poeta denuncia la paràlisi davant la destrucció i enllaça el dol íntim amb el dol planetari. A mesura que el llibre avança, però, la mirada s’obre a la possibilitat de refer la vida i el llenguatge des de les ruïnes. El poema esdevé, així, un espai de cura, de memòria i d’imaginació política. Si una emergència s’erigeix en una proposta de resistència afectiva davant l’era del Capitalocè: una invitació a repensar la fragilitat i la incertesa com a força per a imaginar futurs compartits des del reconeixement de la relació entre espècies.