Una lectura comparada entre Canigó, de Jacint Verdaguer, i Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, des d’una perspectiva ecofeminista

Hèctor de Arriba Manzano

doi:10.14198/itaca.31050

Autors/ores

Hèctor de Arriba Manzano Universitat de Barcelona, Espanya https://orcid.org/0009-0009-1501-1873

DOI:

https://doi.org/10.14198/itaca.31050

Paraules clau:

Jacint Verdaguer, Canigó, Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla, lectura comparada, transtextualitat, intertextualitat, ecofeminisme, ecodependència, dona d’aigua, Literatura Catalana Contemporània

Resum

Aquest article proposa una lectura comparada entre Canigó, de Jacint Verdaguer, i Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, des d’una perspectiva ecofeminista perquè situem al centre del diàleg entre aquestes dues obres el rol de la natura i la seva relació amb la humanitat. A més, és una òptica que permet que ens conscienciem de la situació d’emergència climàtica en què ens trobem i ens replantegem la nostra relació amb els éssers vius històricament oprimits —dones i éssers vius no humans— pel patriarcat a causa de la seva visió antropocèntrica i androcèntrica simultània del món legitimada a través de la cultura. Per a fer-ho, hem dividit la nostra investigació en tres punts. En primer lloc, mitjançant l’estudi de la recepció crítica de Canto jo, detectarem i establirem, d’acord amb el sistema de Gerard Genette, el tipus de relació transtextual que s’estableix entre Canigó i Canto jo. En segon lloc, mitjançant una lectura atenta dels dos llibres, estudiarem els paral·lelismes entre els personatges antropomòrfics —els humans, és a dir, Oliba, Gentil i Hilari, i les encantades— i la seva relació amb l’art i l’entorn. Finalment, ens centrarem en com es vehicula un missatge d’ecodependència a través de tres veus no humanes —les veus dels núvols i els Pirineus de la novel·la de Solà i la veu del Canigó del poema de Verdaguer— i quins són els mecanismes lingüístics emprats per a construir-les. Unes veus que conclouen que, a causa de la finitud de les vides humanes i en contraposició amb la immortalitat dels cicles naturals, l’únic que romandrà dret al llarg dels segles serà la natura. Consegüentment, ella és l’únic i veritable llegat possible per a les següents generacions.

Referències

Agarwal, Bina. (1996). El debate sobre las relaciones entre género y ecología: conclusiones desde la India. Mientras Tanto, 65, 37-59.

Aparicio, Catalina. (2010). Ecofeminisme: Dona i Naturalesa. Taula: Quaderns de Pensament, 42, 127-136.

Báder, Petra. (2025). La gravitación de la montaña: la polifonía posthumana de las voces narratives en Canto yo y la montaña baila de Irene Solà. Kamchatka: Revista de Análisis Cultural, 25, 589-616. https://doi.org/10.7203/KAM.25.29539

Bakhtín, Mikhaïl. (1982 [2a ed. 1985]). Estética de la creación verbal. Siglo xxi Editores.

Barad, Karen. (2003). Posthumanist Performativity: Toward an Understangind of How Matter Comes to Matter. Signs, 28(3), 187-215. https://doi.org/10.1086/345321

Codina, Francesc. (2010). Gentil i Oliba. Dos models d'artista contraposats en el Canigó de Verdaguer. Anuari Verdaguer, 18, 113-128.

Coll, Pep. (2025). Muntanyes maleïdes (obra originalment publicada el 1993). Edicions 62.

Flys, Carmen. (2013). «Las Piedras Me Empezaron a Hablar»: una aplicación literaria de la filosofía ecofeminista. Feminismo/s, 22, 89-112.

Gadamer, Hans-Georg. (1977 [8a ed. 1999]). Verdad y método. Ediciones Sígueme.

Genette, Gérard. (1989). Palimpsestos. La literatura en segundo grado. Taurus.

Ghosh, Amitav. (2016). The Great Derangement. The University of Chicago Press. https://doi.org/10.7208/chicago/9780226323176.001.0001

Hauf, Albert G. (2015). La seducció de Gentil en el «Canigó» de Verdaguer i el romanç de «El infante Arnaldos». Caplletra. Revista Internacional de Filologia, 5, 73-97.

Herrero, Amaranta. (2017). Ecofeminismos. Apuntes sobre la dominación gemela de mujeres y naturaleza. Ecología política, 54, 18-25.

Herrero, Yayo. (2019). Apuntes introductorios sobre el Ecofeminismo. Boletín del Centro de Documentación Hegoa, 43, 1-12.

Justribó, Marc R. (16 de juliol de 2019). [en línia] El cant minuciós de la muntanya. La Lectora. https://lalectora.cat/el-cant-minucios-de-la-muntanya/ [consulta: 29/10/2025]

Malamud, Randy. (2003). Poetic Animals and Animals Souls. Palgrave Macmillan. https://doi.org/10.1007/978-1-137-06349-6

Nadal, Marta. (2020). Irene Solà des de veus i mirades infinites. Serra d'Or, 730, 19-14.

Penalba, Neus. (2023). «Com si la terra respirés»: Una lectura ecocrítica de La mort i la primavera. Journal of Catalan Studies, 24(2), 1-19.

Plumwood, Val. (1993). Feminism and the mastery of nature. Routledge.

Plumwood, Val. (2002). Environmental Culture. The ecological crisis of reason. Routledge.

Puleo, Alicia. (2019). Claves ecofeministas para rebeldes que aman a la Tierra y a los animales. Plaza y Valdés Editores.

Rakosnik, Rita. (15 de juliol de 2019). [en línia] Sento jo i la muntanya parla. Núvol. https://www.nuvol.com/llibres/narrativa/sento-jo-i-la-muntanya-parla-61797 [consulta: 29/10/2025]

Rey, Esther. (2010). Por qué ellas? ¿Por qué ahora? La mujer y el medio natural: orígenes y evolución del ecofeminismo. Dins Carmen Flys, José Manuel Marrero, Julia Barella [ed.]. Ecocríticas: literatura y medio ambiente. Iberoamericana Vervuert.

Rocas, Júlia. (2022). Orígens i influències culturals de la figura de la Dona d'aigua. Scripta: Revista Internacional de Literatura i Cultura Medieval i Moderna, 20, 89-111. https://doi.org/10.7203/scripta.20.25852

Roviró, Xevi, Ignari Roviró i Jaume Ayats. (1987). Les encantades a Canigó. Anuari Verdaguer, 2, 119-131.

Sánchez, Raül. (2023). Anàlisi ecofeminsita de Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà. Ítaca. Revista de Filologia, 14, 93-117. https://doi.org/10.14198/itaca.24852

Santanach, Joan. (2024). «Com sa més bella inspiració un poeta». Penitència, redempció i poesia en Canigó de Jacint Verdaguer. Llengua & Literatura, 34, 67-87.

Schaeffer, Jean-Marie. (1988). Del texto al genero. Notas sobre la problemàtica genérica. Dins Miguel Ángel Garrido. (Ed.) Teoría de los géneros literarios. Arco/Libros, 155-182.

Solà, Irene. (2019 [15a ed. 2022]). Canto jo i la muntanya balla. Anagrama.

Vallerani, Francesco. (2008). La pèrdua traumàtica del sentit del lloc: degradació del paisatge i patologies depressives. Dins Joan Nogué, Laura Puigbert, Gemma Bretcha. (Eds.) Paisatge i salut. Observatori del Paisatge de Catalunya, Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, 52-78.

Verdaguer, Jacint. (2002). Canigó. Edicions Proa.