El tòpic de la dona que passa: el tractament humorístic en la poesia catalana contemporània

Resum

Aquest article analitza el tòpic literari de la dona que passa —la trobada fugaç amb una desconeguda a l’espai urbà— des dels seus orígens al segle XIX fins a la poesia catalana contemporània, i posa especial atenció al tractament humorístic. Parteix de la configuració arquetípica en la poesia francesa, on la passante és idealitzada des d’una mirada romàntica, melancòlica i vinculada a la figura del flâneur, i mostra com aquest model genera aviat paròdies que en denuncien l’estereotip. A partir del segle XX, el tòpic evoluciona cap a formes més lúdiques, realistes i reflexives, que en relativitzen l’excés emocional. En la poesia catalana, el tema s’introdueix amb força durant el Noucentisme, que el reformula profundament: la passante esdevé ordenadora, vitalista, col·lectiva, burgesa i nostrada, al servei d’un projecte cultural i cívic, però també és objecte d’una línia antiromàntica que utilitza l’humor per desacreditar els models massa passionals, amb Josep Carner com a figura clau. Finalment, el treball mostra com aquest enfocament humorístic i desidealitzador perdura més enllà del Noucentisme en autors posteriors, confirmant la vigència i la capacitat d’adaptació d’un tòpic que continua viu en la poesia moderna.